TEORIA DE LA LITERATURA

EL PARE D'ALBERT MANENT, UN MAGNÍFIC TRADUCTOR

jotaveefa | 15 Juny, 2011 11:31

Ahir, el 14 de juny de 2011, Albert Manent va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un premi que ja va guanyar son pare el 1985: Marià Manent. Marià, a més, va rebre el 1976 la Insígnia de Comandant de l'Imperi Britànic per les seves traduccions de poesia anglesa. I qui va traduir? Doncs Rupert Brooke, John Keats, William Blake, Dylan Thomas, Emily Dickinson, Artchibald Macleish i Samuel Taylor Coleridge, entre d'altres.

Sam Abrams comenta d'aquesta manera les traduccions de Marià: "Al marge de ser una prolongació de la seva pròpia obra poètica, les traduccions de la poesia de Manent complien una altra funció en el seu univers literari: la d'anar neutralitzant la presència del poeta. Manent estava d'acord amb Eliot quan el poeta nord-americà exposava la seva teoria de la impersonalitat artística i deia que "l'evolució d'un artista és d'autosacrifici constant de la seva personalitat". Manent va utilitzar les seves traduccions poètiques com un mitjà per "extingir" la seva personalitat, per allunyar l'home que hi havia darrera dels poemes. Les xifres parlen per elles soles: el cànon de l'obra poètica de Manent consta de poc més de vuitanta composicions, mentre les seves versions ultrapassen les quatre-centes." (Marià Manent, 1988-1998

Unes traduccions poètiques, tant les de Marià Manent com les de qualsevol poeta, que Carles Riba, en un article publicat a La Veu de Catalunya, ja defensava: "Fermança segura de la venturosa continuïtat de la nostra poesia és aquesta aurora de grans traduccions que avui lluu damunt la renaixença catalana. La majoria dels nostres poetes s'hi esmercen vastament. Com si diguéssim: els nostres poetes viatgen. "Ningú, ni exiliat no es fugirà a ell mateix". Però cal airejar el resclosiment del monòleg líric, fer-hi passar nous paisatges -sobretot nous homes, amb llurs ciutats i llurs costums: veure i aprendre, això és, segons l'eterna fórmula que resumí els viatges d'Ulisses." ("Elogi del poeta traductor"). Un any després de la publicació d'aquest article, Riba publicava la traducció que l'ha fet més famós: l'Odissea d'Homer (1919), de la qual va fer una segona versió el 1948.

ELS QUATRE GATS I LA DIDÀCTICA DE LA LITERATURA

jotaveefa | 13 Juny, 2011 17:06

Ahir, a l'Ara, llegia un article de Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens, en què recordava la inauguració d'Els Quatre Gats: "Tal dia com avui del 1897 obria les portes al carrer Montsió de Barcelona la cerveseria modernista" (pàg. 6, diumenge 12 de juny del 2011). És a dir, el 12 de juny de 1897. Això m'ha fet recordar una pregunta dels exàmens de selectivitat d'enguany, en què es demanaven els autors més representatius del modernisme. La majoria dels meus alumnes van posar-hi Víctor Català, però algun hi va barrejar noms com Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà. Aquesta errada no ha estat de valoració, ja que Verdaguer i Guimerà són autors prou importants, però sí que és una errada d'ubicació (la història de la literatura prescriu que tant Verdaguer com Guimerà són autors de la Renaixença i no del Modernisme).

Tot això em fa pensar si la didàctica de la literatura s'ha de basar en els moviments o en la cronologia o en els autors o en les obres... S'ha de fer prevaler algunes de les característiques enumerades per sobre de les altres?

Com s'ha d'ensenyar la literatura? Des d'un punt de vista historicista? Textual? Sentimental? Retòric? Perseguim algun canvi en els alumnes quan ensenyam literatura? Volem que siguin lectors? Lectors que s'emocionin o lectors crítics? O lectors de diaris esportius i revistes de moda que vegin en la literatura un avorriment? Moltes preguntes i poques respostes...

La millor manera de cercar les respostes és recórrer diversos camins i observar com una determinada manera d'ensenyar engresca o no l'alumnat. Un alumnat sincer que dirà que un llibre no li agrada si realment és així. Cal que el professorat de literatura sigui també un poc més humà i, independentment del cànon establert, pugui transmetre la seva personal dèria o rebuig cap a unes obres determinades. El professor de literatura ha de provocar i no ha de prescriure. No és cap farmacèutic ni cap metge... El professor de literatura és un Hermes que posa en contacte l'univers literari amb l'univers humà.

La literatura no són matemàtiques. Només es poden transmetre els artificis de les paraules (la literatura) des de la passió més pura i indissociable d'un ésser individual. El poder del jo.

PAUL CELAN I JOAN ALCOVER

jotaveefa | 07 Juny, 2011 10:44

A la passada fira del llibre, d'una migradesa terrible, vaig comprar el primer llibre de poemes de Paul Celan: Mohn und Gedächtnis, en edició bilingüe alemany-castellà. El traductor, que titula la traducció Amapola y memoria, també en fa la introducció amb una "Nota biográfica", a la qual hi ha una nota a peu de pàgina força interessant: "La obra nunca es la biografía, pero hay casos, y Celan es uno de ellos, en que van íntimamente unidas." (Jesús Muñárriz).

Com una teranyina teixida de literatura universal, m'ha vingut al cap el sonet "Desolació" de Joan Alcover, poema escrit el 1905, després de la mort del fill primogènit del poeta. Així ens ho recorda Maria Antònia Perelló: "Antoni Comas dedueix que "Desolació" fou redactat pels voltants de 1905, car associa la seva escriptura amb la mort de Pere, el fill de Joan Alcover." (Perelló, A.M. "Desolació" dins "Comentaris a quatre poemes de Joan Alcover" dins Alcover, Joan. Jardí desolat. Antologia poètica. A cura de Maria Antònia Perelló, pàg. 151).

Llegim-ne el poema!

DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-me'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Aquest poema és un sonet alexandrí; és a dir, de versos de dotze síl·labes, amb cesura al bell mig de cada vers en paraules planes, cosa que fa que la síl·laba àtona d'aquesta darrera paraula no es compti. A més, mentre el rellegia un altre cop -el primer vers d'aquest poema sempre em volta pel cap-, he notat al vers cinquè una al·literació de la erra simple, que després he pogut observar que es repeteix en tot el poema. En total hi ha vint-i-vuit sons de erra simple al poema, ja que les erres mudes no compten. Per què? Tal vegada per la erra de "mort", però "viure" també du erra. Viure i morir són indeslligables. Així ens ho diu el poeta al darrer vers, en què capgira l'evolució biològica d'aquests dos conceptes. Quan el poeta escriu el sonet, el seu acte de viure només té un origen: la mort. Una oposició al que deien poetes clàssics com Ausiàs March i Jorge Manrique, quan escrivien que tots els éssers humans vivíem per acabar morint.

Tot seguint amb els sons, podem parlar d'una al·literació anafòrica de nasals (m, n i ny) que es repeteix unes quantes vegades. L'al·literació és la repetició d'un so i l'anàfora és la referència de sentit entre dues unitats lingüístiques. Així que una al·literació anafòrica lliga dues unitats lingüístiques que tenen en comú un so nasal i una relació de significat.

Al poema trobam les següents relacions anafòriques nasals:

1. Primer quartet: "llamp"/"migpartí". És una al·literació metonímica, ja que el "llamp" és la causa del "migpartí".

2. Segon quartet: "migrades"/"coronen". És una al·literació quantificadora. "migrades" quantifica les fulles que "coronen".

3.Segon quartet: "cremar"/"llenya". És una al·literació metonímica, ja que el continent ("cremar") modifica el contingut ("llenya").

4. Primer tercet: "amargor"/"ma". Al·literació metonímica futura, ja que l'amargor es convertirà en continent que tindrà el contingut de "ma rel esclava" quan acabi de xuclar, perquè encara xucla.

5. Segon tercet: "mostra"/"branca". Al·literació que desvetlla una relació oculta. És a dir, que les ferides fan referència a coses que ja no hi són, les branques, que en realitat són les vides de tres persones, i aquí hem de tornar a fer referència a la biografia del poeta. Alcover comença prest a tastar "l'amargor de viure". El 1887, sis anys després de casar-se, mor la seva primera esposa. Catorze anys més tard mor una filla d'ambdós, Teresa, el 1901. I el 1905, com ja hem dit abans, l'altre fill, Pere. Aleshores només quedava un fill del primer matrimoni, però també moriria prest, el 1919. Tot i que hem de pensar que aquesta darrera mort no va influir en l'escriptura d'aquest poema per dues raons: l'escriptura del poema (1905) i la publicació del llibre del qual forma part (1909).

Aquest poema és un prodigi de ritme i sentit, i és per això que convé aturar-nos d'analitzar-lo. Ara sou vosaltres que us heu de deixar amarar per les paraules desolades del poeta. Només a partir de la desolació entre el lector i el text es poden teixir una munió de somnis. Poetes lectors i lectors poetes: somiau!

ARRAN DE L'ESTIL DE JOSEP PLA

jotaveefa | 06 Juny, 2011 07:02

Que jo intenti explicar l'estil de Josep Pla és absurd quan ell, en una carta a Carles Riba, ho explica a la perfecció: "Jo vaig veure a 25 anys que escriure d'una manera macerada era fàcil. Després he fet un gran esforç per banalitzar-ho tot. Naturalment, al meu país no tinc cap pervindre i em ressent d'haver viscut en països en els quals la gent procura abans que tot de fer-se entendre. Per'xò m'ha agradat que hàgiu dit que jo sóc un escriptor banal. El que no sóc és irresponsable com en Pujols. I sobretot, el que tinc, em sembla, és un primari sentit comú literari." (13 de gener de 1927).

Aquesta banalitat és, sense cap mena de dubte, l'antònim al preciosisme del moviment que hom ha denominat Noucentisme, però que tampoc no és el sinònim del Modernisme, car és una banalitat allunyada de tot simbolisme. Llegim-ne unes quantes, d'aquestes paraules banals: "Les primeres pluges han polit el verd de l'alfals i l'esparceta. Els llaurats tenen colors primitius i brutals. Els ocells volen aplegats sobre les figueres exhaustes. El to general és d'argila, però poseu-hi a sobre els calius i brases dels ceps, els mil colors del verd poma dels camps, les clarors antigues i suaus de l'olivera. És una tapisseria terrenal, clara i serena, emmarcada per pins, d'una rusticitat policromada, ideal." (Viatge a Catalunya, 1934).

El mot final d'aquest fragment trenca, a parer meu, la "rusticitat" cromàtica del fragment, ja que no té res a veure amb l'ideal. No és, evidentment, cap fantasia.

Però, a banda de l'ideal, quina deu de cromatisme! Antoni Comas, en Antologia de la literatura catalana (1981) en diu: "Convertit en cronista del temps, Pla sap que els homes del futur tindran interès a conèixer justament aquelles coses que el temps s'emporta amb més facilitat i que esborra més de pressa. Per a fer aquest tipus de crònica cal una sensibilitat afinadíssima, exactament la que té Pla pels colors, pels vents, per les olors." (pàg. 433).

Després d'haver espipellat l'estil de Josep Pla (la meva intenció és tornar-hi en articles posteriors), podem parlar d'aquest "irresponsable" de "Pujols". Francesc Pujols era més vell que Josep Pla (Pujols havia nascut el 1882 i Pla el 1897) i el 1904 ja havia publicat el primer llibre: Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols. Malgrat l'adjectiu poc agradable que li dedica Pla, en va escriure un llibre (El sistema de Francesc Pujols, 1931) i una biografia ("Francesc Pujols. Notes" dins Tres biografies, 1968). Abans, Carles Riba, el mateix any de la carta Pla-Riba, va recollir "L'estil de Francesc Pujols" dins el llibre de crítica literàira Els marges. Aquest estudi de Riba sobre Pujols havia estat publicat en La Veu de Catalunya en onze lliuraments entre 1922 i 1923. Carles Riba, a banda de relacionar Pujols amb Maragall, creu que té un estil bastant col·loquial, únic en els escriptors catalans. Vegem-ne l'acabament de la part quarta de l'estudi, publicada el 6 de juliol de 1922: "Però qui, a semblança del que Vossler ha fet per al francès, emprengui per al català l'estudi de com les particularitats del nostre esperit en són reflectides en les formes del nostre llenguatge, sens dubte conformarà tot d'una que aquest egotisme pujolià és viu en mil tombs del parlar corrent, no intervingut pels gramàtics de la darrera hora. Perquè quant a literatura, fins avui constitueix una excepció l'autor que més o menys evidentment no es passegi en elàstics per la seva prosa, perorant i gesticulant, en tota la virolada intimitat dels seus humors i de la seva suficiència."

Pel que fa a Pla, Riba també en publica un estudi en Els marges, i en aquest cas són un recull d'articles publicats abans en La Publicitat (1926-27). I és precisament després de la carta de Pla a Riba del 13 de gener de 1927, quan Riba compara Pla i Pujols: "Alguna vegada, com tot un Francesc Pujols -més retingut, però-, no deixa de fendre un mot per la partió entre el valor literal i el metafòric, construint sobre aquesta segona meitat equívoca com damunt d'un sòlid terreny de sentit directe: "A la tardor [la vinya] agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com qui trepitja engrunes de pa." (Ll. M., p.17"(La Publicitat, 26 de gener de 1927).

És Francesc Pujols un Josep Pla hiperbòlic?

ADULTITZAR

jotaveefa | 03 Juny, 2011 13:36

Aquest és un verb que no figura en la darrera edició (2007) del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. I, segons la lectura que n'he fet en "Divagació sobre els personatges" de Joan Fuster, el mot significa adoptar rols d'una edat més adulta de la que es té. Però comencem pel principi...

Un diumenge de maig era a Barcelona i vaig decidir anar al mercat de Sant Antoni, a veure si trobava algun llibre assequible per a una butxaca minvada però àvida de cultura. Ja era la segona volta que feia a la plaça on hi ha el mercat de llibres vells i altres andròmines, quan vaig veure una revisteta amb un dibuix d'una mitja lluna a la capçalera. La revista es deia Col·lecció Quart Creixent i en aquesta hi escrivien, entre d'altres, Francesc de Borja Moll, Josep Maria Espinàs, Joan Triadú, Albert Manent, Joan Fuster, Rafael Tasis, Llorenç Moyà, Salvador Espriu, Josep Maria López-Picó, Manuel de Pedrolo, Bernat Vidal... fins a un total de 17 autors en un plec d'una seixantena de pàgines. La revista es va editar l'abril de 1957 i n'era el número 1. Després, ja arribat a Mallorca, en vaig cercar informació i vaig poder saber que Quart Creixent només publicà 3 números més (el darrer, l'abril de1958) i que sembla que aquesta vida tan curta fou provocada per la censura franquista d'aquell moment. No em sorprèn que el dictador no fos gaire amic de la revista, en la qual Jaume Serra i Gasulla, en el primer article que es pot llegir al número 1, defensa una "Federació d'Estats Lliures d'Europa" (pàg. 8).

També en aquest primer número, Joan Fuster escriu un article titulat "Divagació sobre els personatges". El problema que exposa l'escriptor valencià és el vici literari d'adultitzar els personatges. És a dir, de fer fer als personatges, per part de l'autor, accions que no són pròpies de l'edat del personatge, a més de fer-los pensar com un adult. Fuster justifica tal adultització perquè l'autor transmet, inconscientment, la seva edat als personatges. I, si els personatges són més joves que l'autor, s'acaben assemblant massa a ell. És a dir, s'adultitzen massa.

D'altra banda, Fuster comenta el cas d'Stendhal, qui "va escriure les seues novel·les quan ja havia complert els quaranta anys" (pàg. 34) i que els seus personatges, molt més joves que l'autor, no semblen vells, "són absolutament versemblants" (pàg. 35). Quina és la raó? Fuster ens ho diu: "Stendhal no ha tingut mai més de vint anys" (pàg. 35).

Finalment, Fuster justifica l'adultització dels personatges per l'exageració, un tret connatural a la novel·la: "Tota fórmula, tota tècnica novel·lística, àdhuc la més escrupulosa en el propòsit realista, suposa sempre exageració: açò és innegable." (pàg. 35).

Després d'haver repassat l'article de Joan Fuster, hom pot pensar que l'edat psicològica de l'escriptor és molt important. He de confessar que puc constatar aquesta dada cada dissabte, de deu a onze del matí, tot fent el berenar amb Sebastià Vidal, un poeta nascut l'any 1936, però amb el nirvi i la vitalitat d'un jove que hagués nascut, com a mínim, el 1963.

Pel que fa a l'exageració, cal dir que la literatura és una tria i que no té esperit enciclopèdic, llevat d'obres com el Llibre de meravelles de Ramon Llull. És a dir, que qualsevol història contada, com que restringeix la realitat, exagera la selecció dle material contat, encara que ho faci sense esma.

Per acomiadar-me fins un altre article, us faig una pregunta: I l'obra de Josep Pla, d'una bellesa atònica que extasia? Dins l'obra de Josep Pla no hi caben exageracions.

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb