TEORIA DE LA LITERATURA

ADULTITZAR

jotaveefa | 03 Juny, 2011 13:36

Aquest és un verb que no figura en la darrera edició (2007) del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. I, segons la lectura que n'he fet en "Divagació sobre els personatges" de Joan Fuster, el mot significa adoptar rols d'una edat més adulta de la que es té. Però comencem pel principi...

Un diumenge de maig era a Barcelona i vaig decidir anar al mercat de Sant Antoni, a veure si trobava algun llibre assequible per a una butxaca minvada però àvida de cultura. Ja era la segona volta que feia a la plaça on hi ha el mercat de llibres vells i altres andròmines, quan vaig veure una revisteta amb un dibuix d'una mitja lluna a la capçalera. La revista es deia Col·lecció Quart Creixent i en aquesta hi escrivien, entre d'altres, Francesc de Borja Moll, Josep Maria Espinàs, Joan Triadú, Albert Manent, Joan Fuster, Rafael Tasis, Llorenç Moyà, Salvador Espriu, Josep Maria López-Picó, Manuel de Pedrolo, Bernat Vidal... fins a un total de 17 autors en un plec d'una seixantena de pàgines. La revista es va editar l'abril de 1957 i n'era el número 1. Després, ja arribat a Mallorca, en vaig cercar informació i vaig poder saber que Quart Creixent només publicà 3 números més (el darrer, l'abril de1958) i que sembla que aquesta vida tan curta fou provocada per la censura franquista d'aquell moment. No em sorprèn que el dictador no fos gaire amic de la revista, en la qual Jaume Serra i Gasulla, en el primer article que es pot llegir al número 1, defensa una "Federació d'Estats Lliures d'Europa" (pàg. 8).

També en aquest primer número, Joan Fuster escriu un article titulat "Divagació sobre els personatges". El problema que exposa l'escriptor valencià és el vici literari d'adultitzar els personatges. És a dir, de fer fer als personatges, per part de l'autor, accions que no són pròpies de l'edat del personatge, a més de fer-los pensar com un adult. Fuster justifica tal adultització perquè l'autor transmet, inconscientment, la seva edat als personatges. I, si els personatges són més joves que l'autor, s'acaben assemblant massa a ell. És a dir, s'adultitzen massa.

D'altra banda, Fuster comenta el cas d'Stendhal, qui "va escriure les seues novel·les quan ja havia complert els quaranta anys" (pàg. 34) i que els seus personatges, molt més joves que l'autor, no semblen vells, "són absolutament versemblants" (pàg. 35). Quina és la raó? Fuster ens ho diu: "Stendhal no ha tingut mai més de vint anys" (pàg. 35).

Finalment, Fuster justifica l'adultització dels personatges per l'exageració, un tret connatural a la novel·la: "Tota fórmula, tota tècnica novel·lística, àdhuc la més escrupulosa en el propòsit realista, suposa sempre exageració: açò és innegable." (pàg. 35).

Després d'haver repassat l'article de Joan Fuster, hom pot pensar que l'edat psicològica de l'escriptor és molt important. He de confessar que puc constatar aquesta dada cada dissabte, de deu a onze del matí, tot fent el berenar amb Sebastià Vidal, un poeta nascut l'any 1936, però amb el nirvi i la vitalitat d'un jove que hagués nascut, com a mínim, el 1963.

Pel que fa a l'exageració, cal dir que la literatura és una tria i que no té esperit enciclopèdic, llevat d'obres com el Llibre de meravelles de Ramon Llull. És a dir, que qualsevol història contada, com que restringeix la realitat, exagera la selecció dle material contat, encara que ho faci sense esma.

Per acomiadar-me fins un altre article, us faig una pregunta: I l'obra de Josep Pla, d'una bellesa atònica que extasia? Dins l'obra de Josep Pla no hi caben exageracions.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb