TEORIA DE LA LITERATURA

ARRAN DE L'ESTIL DE JOSEP PLA

jotaveefa | 06 Juny, 2011 07:02

Que jo intenti explicar l'estil de Josep Pla és absurd quan ell, en una carta a Carles Riba, ho explica a la perfecció: "Jo vaig veure a 25 anys que escriure d'una manera macerada era fàcil. Després he fet un gran esforç per banalitzar-ho tot. Naturalment, al meu país no tinc cap pervindre i em ressent d'haver viscut en països en els quals la gent procura abans que tot de fer-se entendre. Per'xò m'ha agradat que hàgiu dit que jo sóc un escriptor banal. El que no sóc és irresponsable com en Pujols. I sobretot, el que tinc, em sembla, és un primari sentit comú literari." (13 de gener de 1927).

Aquesta banalitat és, sense cap mena de dubte, l'antònim al preciosisme del moviment que hom ha denominat Noucentisme, però que tampoc no és el sinònim del Modernisme, car és una banalitat allunyada de tot simbolisme. Llegim-ne unes quantes, d'aquestes paraules banals: "Les primeres pluges han polit el verd de l'alfals i l'esparceta. Els llaurats tenen colors primitius i brutals. Els ocells volen aplegats sobre les figueres exhaustes. El to general és d'argila, però poseu-hi a sobre els calius i brases dels ceps, els mil colors del verd poma dels camps, les clarors antigues i suaus de l'olivera. És una tapisseria terrenal, clara i serena, emmarcada per pins, d'una rusticitat policromada, ideal." (Viatge a Catalunya, 1934).

El mot final d'aquest fragment trenca, a parer meu, la "rusticitat" cromàtica del fragment, ja que no té res a veure amb l'ideal. No és, evidentment, cap fantasia.

Però, a banda de l'ideal, quina deu de cromatisme! Antoni Comas, en Antologia de la literatura catalana (1981) en diu: "Convertit en cronista del temps, Pla sap que els homes del futur tindran interès a conèixer justament aquelles coses que el temps s'emporta amb més facilitat i que esborra més de pressa. Per a fer aquest tipus de crònica cal una sensibilitat afinadíssima, exactament la que té Pla pels colors, pels vents, per les olors." (pàg. 433).

Després d'haver espipellat l'estil de Josep Pla (la meva intenció és tornar-hi en articles posteriors), podem parlar d'aquest "irresponsable" de "Pujols". Francesc Pujols era més vell que Josep Pla (Pujols havia nascut el 1882 i Pla el 1897) i el 1904 ja havia publicat el primer llibre: Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols. Malgrat l'adjectiu poc agradable que li dedica Pla, en va escriure un llibre (El sistema de Francesc Pujols, 1931) i una biografia ("Francesc Pujols. Notes" dins Tres biografies, 1968). Abans, Carles Riba, el mateix any de la carta Pla-Riba, va recollir "L'estil de Francesc Pujols" dins el llibre de crítica literàira Els marges. Aquest estudi de Riba sobre Pujols havia estat publicat en La Veu de Catalunya en onze lliuraments entre 1922 i 1923. Carles Riba, a banda de relacionar Pujols amb Maragall, creu que té un estil bastant col·loquial, únic en els escriptors catalans. Vegem-ne l'acabament de la part quarta de l'estudi, publicada el 6 de juliol de 1922: "Però qui, a semblança del que Vossler ha fet per al francès, emprengui per al català l'estudi de com les particularitats del nostre esperit en són reflectides en les formes del nostre llenguatge, sens dubte conformarà tot d'una que aquest egotisme pujolià és viu en mil tombs del parlar corrent, no intervingut pels gramàtics de la darrera hora. Perquè quant a literatura, fins avui constitueix una excepció l'autor que més o menys evidentment no es passegi en elàstics per la seva prosa, perorant i gesticulant, en tota la virolada intimitat dels seus humors i de la seva suficiència."

Pel que fa a Pla, Riba també en publica un estudi en Els marges, i en aquest cas són un recull d'articles publicats abans en La Publicitat (1926-27). I és precisament després de la carta de Pla a Riba del 13 de gener de 1927, quan Riba compara Pla i Pujols: "Alguna vegada, com tot un Francesc Pujols -més retingut, però-, no deixa de fendre un mot per la partió entre el valor literal i el metafòric, construint sobre aquesta segona meitat equívoca com damunt d'un sòlid terreny de sentit directe: "A la tardor [la vinya] agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com qui trepitja engrunes de pa." (Ll. M., p.17"(La Publicitat, 26 de gener de 1927).

És Francesc Pujols un Josep Pla hiperbòlic?

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb