TEORIA DE LA LITERATURA

PAUL CELAN I JOAN ALCOVER

jotaveefa | 07 Juny, 2011 10:44

A la passada fira del llibre, d'una migradesa terrible, vaig comprar el primer llibre de poemes de Paul Celan: Mohn und Gedächtnis, en edició bilingüe alemany-castellà. El traductor, que titula la traducció Amapola y memoria, també en fa la introducció amb una "Nota biográfica", a la qual hi ha una nota a peu de pàgina força interessant: "La obra nunca es la biografía, pero hay casos, y Celan es uno de ellos, en que van íntimamente unidas." (Jesús Muñárriz).

Com una teranyina teixida de literatura universal, m'ha vingut al cap el sonet "Desolació" de Joan Alcover, poema escrit el 1905, després de la mort del fill primogènit del poeta. Així ens ho recorda Maria Antònia Perelló: "Antoni Comas dedueix que "Desolació" fou redactat pels voltants de 1905, car associa la seva escriptura amb la mort de Pere, el fill de Joan Alcover." (Perelló, A.M. "Desolació" dins "Comentaris a quatre poemes de Joan Alcover" dins Alcover, Joan. Jardí desolat. Antologia poètica. A cura de Maria Antònia Perelló, pàg. 151).

Llegim-ne el poema!

DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-me'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Aquest poema és un sonet alexandrí; és a dir, de versos de dotze síl·labes, amb cesura al bell mig de cada vers en paraules planes, cosa que fa que la síl·laba àtona d'aquesta darrera paraula no es compti. A més, mentre el rellegia un altre cop -el primer vers d'aquest poema sempre em volta pel cap-, he notat al vers cinquè una al·literació de la erra simple, que després he pogut observar que es repeteix en tot el poema. En total hi ha vint-i-vuit sons de erra simple al poema, ja que les erres mudes no compten. Per què? Tal vegada per la erra de "mort", però "viure" també du erra. Viure i morir són indeslligables. Així ens ho diu el poeta al darrer vers, en què capgira l'evolució biològica d'aquests dos conceptes. Quan el poeta escriu el sonet, el seu acte de viure només té un origen: la mort. Una oposició al que deien poetes clàssics com Ausiàs March i Jorge Manrique, quan escrivien que tots els éssers humans vivíem per acabar morint.

Tot seguint amb els sons, podem parlar d'una al·literació anafòrica de nasals (m, n i ny) que es repeteix unes quantes vegades. L'al·literació és la repetició d'un so i l'anàfora és la referència de sentit entre dues unitats lingüístiques. Així que una al·literació anafòrica lliga dues unitats lingüístiques que tenen en comú un so nasal i una relació de significat.

Al poema trobam les següents relacions anafòriques nasals:

1. Primer quartet: "llamp"/"migpartí". És una al·literació metonímica, ja que el "llamp" és la causa del "migpartí".

2. Segon quartet: "migrades"/"coronen". És una al·literació quantificadora. "migrades" quantifica les fulles que "coronen".

3.Segon quartet: "cremar"/"llenya". És una al·literació metonímica, ja que el continent ("cremar") modifica el contingut ("llenya").

4. Primer tercet: "amargor"/"ma". Al·literació metonímica futura, ja que l'amargor es convertirà en continent que tindrà el contingut de "ma rel esclava" quan acabi de xuclar, perquè encara xucla.

5. Segon tercet: "mostra"/"branca". Al·literació que desvetlla una relació oculta. És a dir, que les ferides fan referència a coses que ja no hi són, les branques, que en realitat són les vides de tres persones, i aquí hem de tornar a fer referència a la biografia del poeta. Alcover comença prest a tastar "l'amargor de viure". El 1887, sis anys després de casar-se, mor la seva primera esposa. Catorze anys més tard mor una filla d'ambdós, Teresa, el 1901. I el 1905, com ja hem dit abans, l'altre fill, Pere. Aleshores només quedava un fill del primer matrimoni, però també moriria prest, el 1919. Tot i que hem de pensar que aquesta darrera mort no va influir en l'escriptura d'aquest poema per dues raons: l'escriptura del poema (1905) i la publicació del llibre del qual forma part (1909).

Aquest poema és un prodigi de ritme i sentit, i és per això que convé aturar-nos d'analitzar-lo. Ara sou vosaltres que us heu de deixar amarar per les paraules desolades del poeta. Només a partir de la desolació entre el lector i el text es poden teixir una munió de somnis. Poetes lectors i lectors poetes: somiau!

Comentaris

Re: PAUL CELAN I JOAN ALCOVER

Fabián | 13/06/2011, 17:44

En el poema, borra todos los códigos de inicio de párrafo y sustituye los de final de verso, excepto el último por , quedarán los versos más compactos ente sí, formarán una unidad y será más fácil de leer.
Si quieres, tras la p de párrafo añade: class="center" y quedará centrado.

El poema es precioso.

Re: PAUL CELAN I JOAN ALCOVER

Fabián | 13/06/2011, 17:45

por "menor que"br />

No ha salido antes

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb